Las TIC en la sociedad, en el centro educativo y en el docente. ¿Utopía?

A mediados los 80, las TIC empezaron a ser preocupación en nuestro país viendo los cambios sociales que se estaban experimentando por la importancia que empezaban a tener las tecnologías en la sociedad de la información. Como consecuencia de esto, el Ministerio de Educación se preocupó en elaborar el Proyecto Atenea, que velaba por la calidad de los aprendizajes escolares a partir de la introducción de las TIC en el aula. Desde ese entonces hasta ahora ha habido diferentes planes TIC, aspecto que no ha desembocado en la correcta introducción de éstas en las escuelas. La inclusión está siendo muy lenta, y lo seguirá siendo si se continúan cambiando las leyes educativas, remodelándolas según los intereses del partido político del momento y no según las necesidades reales de la población.

Tal y como nos intenta mostrar Trujillo en su análisis a la ley educativa actual, la LOMCE predica por dar a conocer las TIC como herramientas complementarias, e incluso verlas como una asignatura más del montón que promueve el uso de las TIC únicamente en ese contexto y no en todos los que se puedan desarrollar en el aula y en el centro. Entonces, ¿cómo vamos a “normalizar” el uso de las TIC en la escuela si aún se ven a éstas como algo desconocido que es obligatorio introducir a causa de los cambios sociales? 

Por lo tanto, las consecuencias son diversas: formación del profesorado escasa o nula, concebir de las TIC como algo complementario a la enseñanza tradicional, no ir acorde a las nuevas exigencias de la sociedad,…

Aun así, cabe añadir que esto no afecta por igual a todos los centros, ya que las políticas educativas no afectan en su totalidad a la práctica educativa de un maestro. Cada docente tiene sus ideas y muchos de éstos ven las TIC como el método adecuado para la enseñanza del presente. A continuación podemos ver los tres conocimientos que debe tener un maestro para poder introducir las TIC en el aula correctamente, lo que denominamos el modelo TPACK: 

El  docente debe hacer frente a todos los conocimientos anteriormente mostrados: saber enseñar el contenido de su asignatura a partir de la metodología adecuada utilizando las TIC.

Según Iglesias (2001), “una auténtica integración curricular de los recursos tecnológicos ha de considerar al menos los siguientes modos de integración como: objeto de estudio, recurso didáctico, recursos para la expresión y comunicación y recursos para la organización, gestión y administración.” Hasta hace bien poco, en la mayor parte de los centros escolares aún encontramos que las TIC son empleadas como un objeto de estudio (conociéndose probablemente como “la hora de ordenadores”) y son empleadas a la perfección como recursos para la organización, gestión y administración, facilitando así la labor al centro.

Pero las TIC deben verse como algo más allá de esto, más allá de una herramienta complementaria para el aprendizaje (tal y como figura en la LOMCE), más allá de la herramienta de trabajo para la administración del centro. Debe ser “un instrumento cotidiano para el fin educativo” (ASOREY y GIL, 2009:1), es decir, enseñar y aprender a partir de éstas. Pero esto no se puede llevar a cabo en su totalidad sin los medios necesarios. La correcta introducción de las TIC en los centros educativos es una idea casi utópica, pero no por ello es imposible.

En conclusión, las medidas llevadas a cabo son insuficientes. Aun así, como docentes, o futuros docentes, podemos aportar nuestro granito de arena teniendo la formación adecuada para poder enseñar a partir de las TIC, que queramos o no, ya es un gran paso. 

-------------------------------------------

BIBLIOGRAFÍA

ASOREY ZORRAQUINO, E. y GIL ALEJADRE, J (2009): El placer de usar las TIC en el aula de Infantil. Participación Educativa, 12, noviembre 2009, pp. 110-119.

Iglesias, L. M. (2001). Las nuevas tecnologías en la educación infantil y primaria. Revista galego-portuguesa de psicoloxía e educación. 1138-1663., (7), 317–332. Recuperado de http://hdl.handle.net/2183/6881

PLE: Personal Learning Environment

En aquesta segona entrada del curs vaig a presentar-vos el meu PLE, el qual ha estat elaborat amb el software de creació de mapes conceptuals online Mindomo. Degut al meu fanatisme sobre l'edició de vídeo i àudio, també m'he donat el luxe de fer la presentació del PLE a partir d'un vídeo, on surt un recorregut per aquest i una breu explicació. També m'he pres la llibertat d'organitzar-ho de tal forma que sigui agradable per la vista, ja que segons quins PLEs poden arribar a ser aclaparadors. Aquí deixo el meu PLE:

En un primer moment no sabia ben bé com fer-ho, tenia algunes idees de quines eines posar, però me pareixien poques. A mesura que anava recordant, veient els programes de l'ordinador i mirant el meu historial de navegació, m'he adonat de que utilitzo moltíssimes eines tant a la meva vida professional com a la personal. I aquestes eines no seran sempre les mateixes, sé que aniran creixent en quantitat i això farà que una part de la meva vida professional se'n vagi enriquint cada volta més, ja que un PLE  "... es el conjunto de herramientas, fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de forma asidua para aprender" (Adell y Castañeda, pàg.23). Per tant, això es transformarà en un bucle: utilitzo les eines actuas per aprendre i formar-me; amb el temps aniran sorgint noves eines, les voldré aprendre (tant per necessitat com per afició) i continuaré formant-me... I així successivament. 

Creative Commons

Moltes de les meves companyes ja varen tenir un primer contacte amb aquesta eina a una assignatura de primer curs, però cal dir que aquest ha estat el meu primer contacte i, en resum, ha set un bon descobriment. 

Cal dir que moltes de les eines plasmades al meu PLE les utilitzo diàriament, ja sigui des del meu ordinador o al mòbil, depenent de la meva situació o urgència. I no ha estat fins ara que he estat conscient de la quantitat d'eines que utilitzo i de la que som depenent, cal admetre-ho. Soc depenent ja que amb elles puc controlar la meva vida personal, el meu oci, tot allò que estigui relacionat amb la meva vida professional... I no només soc depenent jo, tothom depèn ja d'aquestes eines i, de fet, moltes vegades no hi ha cap altra forma de poder aconseguir molts dels nostres propòsits. Qualsevol tema administratiu a la universitat, ja cal anar a la UIBDigital i fer allà els tràmits; per cercar informació sobre un tema, és més fàcil googlejar que cercar un llibre a la biblioteca; fins i tot per fer la compra! Molta gent prefereix fer-la per Internet i així no cal anar a la botiga. Però bé, cadascun de nosaltres hem de saber administrar com ens afecten les TIC a la nostra vida.

Això, alhora, m'ha fet recordar a les explicacions d'Area durant el Tema 1, és a dir, sobre la gran dependència que tenim de les TIC actualment. Això me fa pensar en com seria el món, o reduint la situació geogràfica, com seria la meva vida si no fossin necessàries totes aquestes eines per estudiar a la universitat, per comunicar-nos amb els altres, per informar-nos sobre què passa al món,... Depenem d'això a nivells esgarrifosos, tenint en compte les influències abismals que té la Web 2.0 sobre la població jove. Però bé, la societat es transforma i nosaltres hem d'adaptar-nos per tal de no viure apartats i quasi marginats. 

En quant a la meva situació, crec que no seria capaç de viure apartada de les TIC, la meva personalitat, i àmbit professional, no m'ho permet ja que sempre he estat immersa al món tecnològic, des de ben petita. És ben clar que durant la carrera he anat adquirint eines per poder aprendre, compartir, editar... Però des de fa anys jo ja tenia cert bagatge a les TIC, ja que tinc oberts dos blogs (actualment abandonats per motius estudiantils), un compte a Flickr, dos comptes més a YouTube i crec que res més. Incidint més al tema blogs, el fet d'haver creat l'Eportafoli va ser una forma de poder adonar-me de la meva evolució estudiantil i del maneig de les TIC durant els darrers quatre anys.


--------------------------------------------
Adell, J. y Castañeda, L. (2010): "Los Entornos Personales de Aprendizaje (PLEs): una nueva manera de entender el aprendizaje". En Adell, J. y Castañeda, L. (2013): Entornos Personales de Aprendizaje: Claves para el ecosistema educativo en red. Pàg. 15. Alcoy: Marfil.

Cocktail d'informació, educació i societat.

Per comprendre el concepte de “societat de la informació” no cal fer una tesis, basta només amb fer una ullada pel nostre voltant, pels carrers, centres institucionals, a casa... I veurem que tots aquests llocs estan replets d’informació destinada al ciutadà.

Fotografia d'Antonio Fiol a Flickr

Cal dir que aquesta informació és oferta de moltes formes: cartells d’informació, pantalles electròniques amb breus vídeos, dibuixos explicatius,... I tot això per tal d’oferir de forma gratuïta una informació útil que ja ens suposa quasi de vital importància.

Un dels experts que ha volgut donar explicació d’aquesta transformació de la societat ha set en Jordi Adell on  ens va mostrar l’evolució de la transmissió d’informació: 

Adell va afirmar que gràcies a aquestes passes i gràcies a situar-nos en una societat flexible i generalment adaptable, ens trobem actualment a la societat de la informació i la comunicació. Aquest entorn al qual actualment ens trobem, on regnen les telecomunicacions, l’ús i la difusió de la informació ha canviat considerablement, fent així que la gran majoria de la població pugui accedir a aquesta, manipular-la, compartir-la,... És un gran avanç per la societat, però podem trobar alguns inconvenients i idees divergents a grans trets:

• D’una banda ens trobem davant un món d’informació quasi il·limitada que pot suposar tant una gran ampliació de coneixements com una successió d’informació errònia o que ens pot confondre.
• Tothom pot accedir a aquesta informació, però aquelles persones que no tinguin les eines i coneixements necessaris no ho podran fer (això es coneix com Bretxa digital, la qual se pot combatre fent plans d’inclusió digital).
• El fet de poder gaudir de noves formes de comunicació també suposa un gran canvi social respecte a les relacions entre els ciutadans. Això pot comportar aspectes positius com és la comunicació a gran distància, la rapidesa per comunicar-se... Com diu Adell “En la sociedad de la información, el espacio y el tiempo ya no son condicionantes de la interacción social, del mismo modo que las fronteras y los límites nacionales no representan barreras para la circulación de capital, de la información, de los mercados, incluso el del trabajo, o las relaciones interpersonales.” Però això pot comportar alhora alguns inconvenients, com és la qualitat de les relacions socials, la qualitat de la mateixa informació compartida, la no-necessitat de sortir tant al carrer degut al món de possibilitats que ens ofereix Internet...
• Podem arribar a conèixer molts aspectes de les cultures més remotes, però també suposa una homogeneïtzació cultural. Aspecte que ens condueix a que molts llocs poden perdre l’essència de la seva cultura, aquella essència que la feia única.

En quant a les idees mencionades anteriorment, Manuel Area Moreira afegeix algunes més, tant aspectes positius com aspectes negatius (o com ell diu: la cara amable i la cara amarga de la sociedad de la comunicación):

• Aspectes positius:

o   Augment del benestar material a la vida quotidiana. Les noves tecnologies també ens ha estat favorable per apropar el món mercantil, oferint així més possibilitats, qualitat, quantitat, diversitat,... de productes.

o   Millora l’eficàcia i la qualitat dels serveis (sanitaris, financers, administratius,...). Pot ser quasi inimaginable una societat amb tal quantitat de ciutadans i amb tanta diversitat, i que aquesta es trobi endarrerida per no haver una progressió tecnològica. Hauria un total descontrol i seria molt difícil aconseguir l’ordre que ens ofereixen les tecnologies actuals.

o   El sorgiment de noves indústries i el progrés econòmic.

•  Aspectes negatius:

o   La societat s’ha tornat totalment depenent d’aquestes tecnologies, fent així que si aquesta falla en qualsevol moment, la nostra societat no funcionaria.

o   La pèrdua de la privacitat i l’augment del control informatiu sobre els individus.

o   El fet de tenir el món mercantil més a prop a nosaltres, també ha suposat que la societat sencera es torni més consumidora, al estar aquesta ben expectant davant el món de possibilitats que ens ofereix, per exemple, les pàgines web i el consum d’aquests productes.

Incidint més en la relació de les noves tecnologies i l’educació, Area afirma que un dels objectius actuals del sistema educatiu és la multialfabetització, deixant de banda la simple alfabetització (aprendre lectoescriptura com a única forma per comunicar-nos):

Segons Area

Per dur això a terme, cal treballar quatre dimensions indispensables:

• La dimensió instrumental: aprendre a utilitzar les eines per poder accedir a la informació.
• La dimensió cognitiva: aprendre a transformar la informació en coneixemnt.
• La dimensió sociocomunicacional: aprendre a expressar-se i comunicar-se a partir d’aquestes tecnologies. 
• La dimensió axiològica: desenvolupar aptituds per utilitzar la informació recollida.

I tota aquesta formació servirà per poder fer front a la omnipresència tecnològica que ens afecta a tothom. Però aquesta metodologia de vida (el fet de tenir molt present i utilitzar les tecnologies en qualsevol banda o situació) pot acabar tenint unes repercussions dificilment reparables: el rol del docent pateix un canvi, on abans era el centre de l’aprenentatge, després és un membre més dins l’aula i podria acabar sent un simple manual d’instruccions d’ús de tecnologies. Què vull dir amb això? Que les tecnologies, la informàtica més concretament, podria acabar amb l’essència de l’educació. Quan parlo de essència faig referència, per exemple, a les relacions professor-alumne, que acabarien sent màquina-alumne. Però això no passaria només al sistema educatiu, qualsevol altre entorn també acabaria afectat ja que les tecnologies acabarien substituint aquell treball humà.

Imatge de Charlie NZ a Flickr

Quan parlo d’aquest tema me’n recordo irremediablement de la pel·lícula Wall-E, on es pot veure com la societat ha evolucionat tant tecnològicament que la vida humana ha quedat totalment acomodada fins al nivell de veure’s alterada corporalment (obesitat mòrbida per no fer cap tipus d’esforç físic, extremitats més curtes, peus més petits ja que no els utilitzen per caminar, dits de la mà més curts ja que no les utilitzen per res... La tecnologia substitueix qualsevol moviment humà.). Doncs bé, la forma d’aprendre dels nens era a partir d’imatges i vídeos, sense tenir cap tipus de manipulació, observació o participació directa amb allò que estaven aprenent. I es això també amb el que vull incidir. És molt interessant deixar que la tecnologia entri a les nostres vides i al sistema educatiu, però hi ha una sèrie d’aspectes que no se poden aprendre només amb imatges i vídeos i que cal tenir una interacció, una experimentació directa i més significativa.

A continuació deixo penjat un vídeo on resumeix les idees principals que intento explicar:

Tot i així, cal dir que per arribar a aquesta situació de sobirania tecnològica tant a la societat com dins l’escola, és necessari trencar amb les barreres que trobem actualment (bretxa digital, la falta de formació docent, etc.) i, a més, arribar a una situació de descontrol tecnològic total.

A continuació deixaré penjats els mapes conceptuales que hem elaborat a classe i que tenen total relació amb tot allò que he exposat en aquesta entrada de Blog :

• Mapa sobre la societat de la informació i la comunicació.

• Mapa sobre l'educació a la societat de la informació i la comunicació. 

Ja ha arribat! Ja està aquí! Darrer curs!

Inici de l'últim any, però no de l'últim aprenentatge. L’any passat ja vaig començar a infiltrar-me en aquest darrer any ja que vaig fer el pràcticum II abans d’hora i, resumint molt, va ser una de les decisions més encertades que he fet mai. Recordo a les meves companyes de pràctiques ben nervioses i estressades pels treballs del pràcticum i  alhora el TFG... Per sort, aquest any podré fer les meves tasques amb tranquil·litat i sense desesperar.

Com he esmentat abans, aquest darrer curs no conclou els meus aprenentatges, ja que després intentaré fer un màster, alguns cursos i, a més, aquesta professió no dóna peu a l’estancament.

Imatge de Loughborough University Library (Flickr)